Ramon Muntaner: “Deu ser molt divertit baixar-se una cançó, però són un obstacle 60 cèntims?”

Entrevistar un membre de la SGAE no és gaire difícil, però tampoc és bufar i fer ampolles. És la típica entitat on, abans de començar a fer preguntes, has de donar unes quantes respostes. Però un cop coberts els tràmits se t’obren les portes del seu mediterrani edifici a Barcelona, la seu d’una entitat que no ha parat de créixer en ingressos aquest últims anys, malgrat o potser afavorida per l’esclat de les tecnologies digitals. En parlem amb Ramon Muntaner, director de la SGAE a la zona mediterrània i, en algun moment, amb la seva directora de comunicació, Agnela Domínguez, present en la conversa.

Comencem per la base: quina és la missió de la SGAE?

La mateixa que les prop de 200 entitats de gestió d’arreu del món. El que fem és administrar els drets dels autors en un món cada cop més complex, a partir de la llei de propietat intel·lectual vigent a la majoria de països democràtics i de la Declaració Universal dels Drets de l’Home, que reconeix el dret dels autors a ser remunerats per les seves obres i a ser protegits. Gestionem els drets de compositors, autors teatrals i coreògrafs, directors de cinema, realitzadors i guionistes. Parlem d’autors -no d’intèrprets- d’arreu del món, i per això som una de les deu o cinc entitats de gestió més poderoses i importants.

I si és així de simple, a què ve aquesta mala imatge?

La imatge és molt difícil de manejar. Jo em pregunto per què tants mitjans de comunicació parlen d’un tema amb un desconeixement profundíssim. La quantitat de bajanades, inexactituds, mitges veritats o moltes mentides que es van acumulant sobre aquesta entitat sense conèixer-la en profunditat és impressionant.

I no pot ser que, després de 110 anys d’història, no hagueu sabut adaptar-vos als canvis tecnològics actuals?

No ho sé. El dia que algú trobi un sistema millor per gestionar els drets dels autors, que el proposi, que el tiri endavant i que convenci els autors que el seu sistema és millor. Dir que la SGAE està encallada en una manera de gestionar de fa anys és mentida. Nosaltres tenim un model basat absolutament en les tecnologies i repto a qui vulgui que vingui a veure com treballem. No entenc gaire el tòpic de dir que estem obsolets. Tenim un departament d’investigació i desenvolupament en “software” per millorar la gestió. Un “software” que fins i tot ens han comprat de l’estranger…

Però hi ha hagut canvis socials indubtables. El Partit Pirata ha guanyat un escó al Parlament Europeu i el mateix Álex de la Iglesia, flamant president de l’Acadèmia del Cinema, reconeix que es baixa pel·lícules…

No entenc per què hem de demonitzar l’expressió “baixar-se pel·lícules”. Jo crec que és una expressió perfectament lògica en el món en què vivim, però del que es tracta és de baixar-se-les legalment, de no robar a ningú. És tan senzill com això. Nosaltres estem investigant quina és la millor manera d’aconseguir que l’accés als continguts musicals i audiovisuals a través de la xarxa sigui cada dia millor. Algú va dir que “la pirateria no s’acabarà fins que no hi hagi maneres legals, econòmiques, fàcils i difoses de fer aquestes operacions a través de la xarxa d’una forma més normal”. Sortosament, cada cop és més així. O és que el que volem és baixar-nos material gratuïtament sense el consentiment de l’autor?

Però el cànon digital no va en aquest sentit, de compensar les descàrregues?

No, no té res a veure. S’ha informat malament. La remuneració compensatòria per còpia privada el que fa és donar un dret al consumidor. Formalment ningú té dret a copiar una obra. Per tant, qui copia una obra està cometent una irregularitat. Això sí, els autors, jo crec que amb una generositat tremenda, permeten al ciutadà que ho faci amb aquesta remuneració compensatòria. És el que abans es feia amb els cassets però actualitzat al món digital. Els autors a qui graven és al fabricant, i aquest després posa el preu que vol. En alguns casos, fins i tot cobren més del que suposa el cànon.

El cànon no et permet copiar lliurament?

Pots fer una còpia privada, però d’un suport original que hagis comprat per internet, en un CD… com sigui però original. D’aquí legalment te’n pots fer una còpia privada. Així de senzill.

Les descàrregues i les xarxes de “peer to peer”, tenen alguna bona cosa per als autors?

Fa anys que diem que les noves tecnologies són fonamentals per al desenvolupament dels creadors. Estem absolutament a favor de l’ús d’internet, entre altres coses perquè afavoreix que els autors puguin arribar al seu públic sense intermediaris. Ara, el que no podem permetre és que això signifiqui l’espoli total dels seus drets. El que demanem, i així s’està fent a tot el món, és la regularització dels drets a l’entorn de la xarxa.

Però des del “boom” de Napster la SGAE recapta un 40% més i han crescut els ingressos per concerts…

Però això que justifica? Això justifica una il·legalitat?

El que pregunto és si el fet que hi hagi més difusió de la música no afavoreix els autors…

Pregunta’ls-ho. No entenc aquesta dicotomia. Per mi no hi ha debat, cada autor que decideixi. Si un autor vol posar la seva obra a la xarxa perquè tothom que la vulgui tenir la pugui adquirir gratuïtament, hi té tot el dret del món, però si no ho vol també hi té dret. Aquí hi ha dues qüestions fonamentals. Primera, el concepte de propietat intel·lectual no ha calat mai en aquest país. A França, on van amb anys d’avantatge, no només ningú discuteix aquest concepte, sinó que la gent està encantada que existeixi perquè saben que protegeix els seus creadors i els seus artistes. Segona, hi ha un problema profund de valors: el respecte al creador malauradament està molt per sota del que hi ha a altres països.

Parles de França, però allà precisament s’està fent molta pressió sobre les descàrregues anomenades il·legals.

Sí, però hi ha avisos i depèn d’un jutge. És que nosaltres no som policies. Les entitats de gestió no intervenim, només gestionem. Ara, si trobem alguna conducta que lesiona la moral o el guany econòmic de l’autor, fem el que faria tot ciutadà: posar una demanda, però el jutge mana. Se’ns ha demonitzat acusant-nos de prohibir i perseguir, però no és així. Si realment hi ha tanta gent que hi és contrària, doncs que canviïn la llei. Nosaltres, que som molt respectuosos, farem la nostra feina amb la nova legislació. Això sí, faran un ridícul impressionant, perquè tindran reclamacions de totes les entitats de gestió i dels autors d’arreu del món.

No sou policies, però heu fet pressió per demanar l’actualització de la llei.

Sí, per adaptar la normativa europea. Brussel·les feia anys que reclamava aquest canvi, fins i tot amb multes a l’Estat. Aquí hi ha un tema de populisme. Un govern ha d’aplicar la legislació i fer-la entendre, fer pedagogia. Per què no ho va fer? Perquè l’incomodava moltíssim, perquè algunes mesures de les actuals poden semblar impopulars, però els governs no hi són per fer contents els grups de pressió. A més, la llei es va aprovar amb la majoria de tots els partits del Congrés, excepte dos que es van abstenir. Sincerament, es fa difícil entendre el perquè de tot aquest merder.

Però tan dolent és que algú es baixi 10 o 200 cançons si després hi ha més festivals, més concerts…?

Però, no és qüestió de fer una regla exacta. Que cadascú decideixi quin és el model que vol seguir. I si un autor decideix donar gratis la seva obra, no és l’usuari el que es pren aquest dret, és l’autor el que el dóna. I si el dóna perquè així després té més concerts, doncs que ho faci, però qui ho ha de decidir és l’autor i no l’usuari. I així és com es reconeix a les legislacions vigents a pràcticament tot el món. Deixa decidir l’autor…

Però un cop tinc la cançó que l’autor m’ha cedit lliurement, si la vull gravar llavors pago el cànon…

Ho compliques molt. On vols anar a parar?

Simplement: el cànon no és massa indiscriminat?

Quan compres un suport que et permet fer còpies, et permet fer còpies de moltes coses, entre les quals continguts musicals i audiovisuals. El problema no és de l’autor, és del fabricant. Tothom discuteix el preu del cànon, però no dels suports o de l’ADSL. Ningú no el discuteix perquè els que de debò fan el negoci gran ja s’han cuidat de tirar-nos a sobre tota l’opinió pública. Quan els fabricants van perdre totes les opcions i van haver de seure a negociar, nosaltres els vam aplicar tarifes per sota de la mitjana europea. Però després ells van posar el producte a la venda especificant que incloïa el cànon i amb preus fins i tot per sobre del que cobrem… i aquí ningú diu res. Del que es tracta és de demonitzar permanentment la SGAE i els autors.

Per què?

Perquè els mitjans de comunicació ja no només escriuen notícies, ara també venen productes, tenen grans cadenes d’entreteniment. Bona part del seu negoci són els continguts, i com més barats paguin aquests continguts més negoci faran. Com? Bàsicament, debilitant el màxim que puguin les entitats que han de negociar amb ells les tarifes d’aquests continguts. Com més dèbils ens tinguin millor ho tindran. Per això publiquen determinades coses… perquè s’acosta una negociació.

Els autors estan pitjor ara que fa deu anys, abans de la popularització d’internet?

Agnela Domínguez (la directora de comunicació intervé en aquest punt concret de l’entrevista): Si em permeteu, l’autoria està millor que abans perquè el contingut de cop és negoci. Ha aparegut tota una intermediació que veu que de l’oci i l’entreteniment en pot fer negoci. L’autoria està molt ben posicionada, però si la debilites i li treus el salari, estarà molt mal posicionada d’aquí a 20 anys i el que farà el negoci serà el fabricant. Ara estem discutint el salari de l’autor.

Continua Ramon Muntaner: Sí, ara tornem a fa 110 anys. És la vella lluita entre l’autor i el productor, una batalla entre David i Goliat en què l’autor està intentant cobrar per la seva obra i fer que es respecti. Però a grans trets, penso que hi ha un gran talent. Si alguna cosa té aquest país és cultura i creativitat, i l’hem de potenciar. Debilitar els autors i desprotegir-los no porta enlloc. I no ens enganyem: deu ser molt divertit baixar-te una cançó, però també la pots trobar legalment per 90 o 60 cèntims. Són un obstacle, 60 cèntims?

Però aquesta mena de batalla que m’expliques no enganxa pel mig els consumidors?

Els consumidors haurien de defensar encesament els seus creadors que tan feliços els fan. I aquí tornem als valors: de què estem parlant? De consumidors compulsius o de consumidors de cultura? Perquè si del que es tracta és de consumir compulsivament tot el que ens puguem baixar de manera gratuïta, doncs potser estem creant una societat malalta.

I, per acabar, com veus el futur?

Interessant i optimista. Finalment s’imposarà una regularització de l’ús de la xarxa en tot els sentits, tal com ja està passant en altres països. Quan això es produeixi, crec que arribaran moltes més i millors oportunitats a molts talents que fins ara estan ignorats i no es coneixen. Això sí, en la mesura que es respecti la decisió de l’autor de com s’ha de distribuir, vendre o regalar la seva obra.

[Entrevista publicada al 324.cat el 21 de juny de 2009]

Tu diràs...

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: