La SGAE ingressa un 40% més des del “boom” de la “pirateria”

Cànon digital

20 de juny del 2008, entren en vigor les noves tarifes del ja anomenat cànon digital. Ara comprar un CD-R reporta 17 cèntims d’euro a les entitats de gestió de drets d’autor. Un telèfon mòbil, 1,10€; un disc dur, 12€. Fins i tot una impressora d’injecció de tinta està gravada amb un 7,95 € de cànon. Les autoritats consideren que qualsevol suport en què habitualment es puguin fer còpies d’obres subjectes a drets d’autor ha de pagar el que jurídicament es coneix com a remuneració compensatòria per còpia privada.

Aquests diners no són més que l’actualització del que fa anys ja es pagava per una casset. De fet, l’ordre ministerial que va aprovar aquestes tarifes va donar rang de llei a una pràctica que fa anys que dura. Des del 2003, després d’un acord entre les entitats de gestió i els fabricants, hi ha un cànon que grava els CD i els DVD verges.

On van a parar aquests diners? Al que es coneix com a entitats de gestió dels drets d’autors. El principal exemple, la SGAE. És l’entitat de gestió més antiga i important de tot l’Estat, amb gairebé un centenar de miler de socis, i la més afectada per la polèmica de les descàrregues d’internet. La seva posició ha aixecat controvèrsia i sovint rebuig, especialment a la xarxa. El director de la SGAE a la zona mediterrània, Ramon Muntaner, atribueix aquesta mala imatge a “inexactituds, mitges veritats i moltes mentides” i assegura que només defensen els seus afiliats, els autors.

A l’altre bàndol, els usuaris i alguns músics que han triat camins alternatius a les entitats de gestió. Entre els primers, l’Asociación de Internautas que no vol veure el cànon ni en pintura. Un dels seus membres, Xavier Cuchí, assegura que baixar-se una cançó no és delicte perquè no s’està desposseint ningú de res. Entre els segons, Daniel Granados, artista, productor i exsoci de la SGAE. En va marxar perquè li cobraven per posar la seva música gratuïtament a la xarxa.

I, finalment, la indústria. Una paraula que en el món dels drets digitals engloba tant les tradicionals discogràfiques com les operadores d’internet. També hi ha, però, una indústria que es fixa en models alternatius de negoci i tira endavant gràcies a innovar. És el cas de Bankrobber, una “empresa de música” -com els agrada anomenar-se- que entén que el futur està a cavall de les dues posicions.

Les entitats de gestió, necessàries

Amb aquesta panorama i aquests actors es lliura una batalla pel control de la xarxa i per la difusió de la cultura, sense perdre mai de vista el negoci. Deixant a banda la gran indústria discogràfica, curiosament tots coincideixen en un mateix argument: les entitats de gestió són necessàries. Fins i tot algú tan poc dubtós com Xavier Cuchí assegura que “si no hi fossin s’haurien d’inventar”.

Tots reconeixen la necessitat d’algú que gestioni els drets dels autors, que agrupats són més forts per fer respectar i negociar el rendiment de les seves obres. El problema és el com. Cuchí assegura que no veuen gens clar com es reparteixen els diners i denuncia “l’avarícia dels gestors de la SGAE a l’hora de recaptar els drets”. Daniel Granados, de Producciones Doradas, també posa en dubte una distribució que “reparteix entre pocs el que generen molts” i crítica el funcionament “poc democràtic” de l’entitat.

Enrique Dans, professor d’IE entre moltes altres coses, va més enllà i assegura que la SGAE “creu que té un mandat diví per controlar-ho tot, però no entén que no tot és lucratiu”. Fins i tot Xavier Riembau i Marçal Lladó, de la discogràfica catalana Bankrobber que representa músics emergents com Mazoni o Sanjosex, denuncien l’opacitat de la SGAE.

El fet és que, com recorda Ramon Muntaner, la SGAE “no és una ONG”. És una empresa que es deu als seus socis i la seva missió és gestionar els drets d’autor dels seus afiliats, cobrar-ne els rendiments i evitar que se’n faci un mal ús.

Però què passa quan em descarrego una cançó? Em surt gratis i no pago drets d’autor a ningú. Això és legal? I, més important encara, és bo per a la música? És obvi que amb l’arribada de les ja no tan noves tecnologies, la situació de la indústria discogràfica ha canviat. Probablement, les descàrregues “il·legals” no són bones per a la indústria, si més no com se l’entenia als anys 90. Xavier Riembau ho explica molt bé: “Es va estirar més el braç que la màniga, com en el ‘totxo’, el dispendi era insostenible”. Daniel Granados, productor de Joe Crepúsculo, assegura que les grans multinacionals van cremar la indústria i elles mateixes van abocar que comencés la mal anomenada “pirateria”.

La solució a aquesta crisi del sector passa per un canvi de model. Des de Bankrobber aposten per una gestió integral del seu producte. Això inclou les tasques de discogràfica, però també d’editorial i, sobretot, de management i promoció de concerts, la gran part del pastís.

Un 37% més en vuit anys

La indústria se n’ha ressentit, però i els autors? Les xifres de la mateixa SGAE ho deixen clar: des del “boom” de Napster ha passat d’ingressar al voltant de 243 milions d’euros l’any 2000 a 334 milions el 2008. Un 37% més en vuit anys i això que vivim temps de gran crisi mundial. A més, els ingressos per concert han crescut més d’un 30% en els últims dos anys. I aquestes xifres fan referència a ingressos nets -després que la SGAE ha cobrat el seu 20% de despeses de gestió- que es reparteixen entre els socis.

Les dades suggereixen que els autors no s’han ressentit de l’arribada de les xarxes de “peer to peer” (intercanvi d’arxius). De fet, Daniel Granados, que és del parer que és una bestiesa cobrar per baixar-se una cançó d’internet, explica que fins i tot s’han beneficiat d’un accés més gran a la cultura que ha permès la difusió de les seves obres. Marçal Lladó defineix internet com “el magatzem més gran del món i a un ‘google’ de distància“. Tots dos es guanyen la vida produint, però no tenen cap dubte a defensar que prefereixen que la música circuli i s’escolti.

La SGAE no nega les seves pròpies xifres, però Ramon Muntaner respon que “no justifiquen la il·legalitat que suposa desposseir un autor dels seus drets”. Muntaner ho té clar, assegura que si un autor vol penjar les seves obres gratuïtament a la xarxa ho pot fer, però s’ha de respectar el dret dels que no ho veuen així.

Els directes, el nou pastís musical

De les xifres de la SGAE que veiem en la primera part del reportatge se’n desprèn una altra lectura: cada cop hi ha més concerts i més festivals de música en directe. Podria ser que els autors s’estiguessin beneficiant d’una difusió més gran i augmentessin els seus ingressos? Hi ha respostes de tots els tipus. Bankrobber hi veu la gran part del pastís del negoci actual. Per Producciones Doradas és una manera d’entendre el negoci: difondre material gratuïtament i obtenir rèdits per les actuacions.

Però si això és així, per què imposar un cànon digital que posa traves a aquesta difusió? Les respostes tornen a ser variades. La SGAE diu que s’està malinterpretant i assegura que és a la revés: la remuneració compensatòria per còpia privada és un dret que l’autor cedeix a l’usuari i que no té res a veure amb les descàrregues. En canvi Xavier Cuchí, de l’Asociación de Internautas, contrària al cànon, ho veu com una manera de mantenir els privilegis actuals de la SGAE i critica que es criminalitzi tota la societat amb un “cànon preventiu”.

I encara una altra pregunta: el cànon avala la legalitat de les descàrregues? És a dir, com que ja pago cànon em puc baixar el que vulgui? Segons la SGAE la resposta és que no, perquè el cànon només permet copiar de suports originals i legítims. Cuchí no ho té tan clar i recorda que encara no hi ha una sentència en aquesta sentit. Una decisió d’un jutge, diu, que és la més temuda i desitjada alhora, perquè clarificarà si l’intercanvi d’arxius és legal o no.

Mentrestant el cànon segueix en marxa i ja reporta ingressos a les entitats de gestió. El repartiment del pastís també aixeca controvèrsia. La SGAE el reparteix entre els seus socis segons unes enquestes, els mateixos estudis que fa servir per repartir els diners que ingressa de les ràdios. És a dir, com més reproducions, més ingressos. Un sistema que no agrada a Bankrobber, que el titlla de poc fiable en els temps tecnològics que corren, ni a Enrique Dans, que recorda que el públic i els gustos musicals de les ràdios i d’internet no és ben bé el mateix. Segons Daniel Granados, és un model que beneficia “els de sempre”.

Els operadors d’internet, el poder a l’ombra

Fins ara han parlat autors i editors, partidaris i detractors del cànon i persones que viuen de la música. Tots tenen opinions diferents, però tots veuen un mateix enemic: les empreses que donen serveis d’internet.

Enrique Dans les acusa d’estar buscant constantment controlar la xarxa i enriquir-s’hi. Assegura que pretenen un internet no neutral en què puguin cobrar als clients -com ja fan- i als proveïdors de continguts. De fet, Bankrobber denuncia que una tercera part del que val una cançó en una botiga com la d’iTunes (0,99 €) ja se la queda l’operadora. A més, Dans alerta que podrien establir una dualitat de velocitat d’accés per segregar “continguts de primera i de segona”.

En l’àmbit dels drets, la SGAE i Bankrobber coincideixen a criticar les operadores per la seva “hipocresia” a l’hora de donar més ample de banda i més possibilitats als seus clients per baixar-se cançons. Una denúncia que ben bé ens podria portar a l’ampliació del cànon digital també als serveis de proveïment d’internet.

I el futur…

De moment el cànon no s’ampliarà, però molts sectors viuen amb preocupació les situació en altres països. Als Estats Units, cada cop hi ha més denúncies i condemnes (un exemple recent) per descàrregues “il·legals” i a França s’ha tombat per poc la llei que proposava tallar la connexió als presumptes pirates.

D’altra banda, augmenta el to de les crítiques contra la SGAE i des de moltes tribunes d’internet s’apunta a la nova ministra de cultura, Ángeles González-Sinde, com una abanderada del “pay per view” en el món de la cultura.

Amb aquest panorama sembla evident que les posicions s’estan polaritzant i el futur és incert. Tot i això, hi ha llums d’esperança. Aquells que viuen del món de la música -Bankrobber, Producciones Doradas i fins i tot la SGAE -, creuen que els autors estan millor ara que fa deu anys. I un dels activistes més immersos en aquesta lluita, Xavier Cuchí, assegura que la batalla dels drets digitals té les hores comptades, encara que siguin moltes. Algun dia, assegura, autors i públic signaran un armistici que significarà una pau social que permetrà portar la cultura a tots els racons i a nivells fins ara mai vistos. De fet, avui en dia només Xavier Riembau recorda quan els discos de vinil portaven la inscripció “Home taping is killing music“.

[Reportatge publicat al 324.cat el 20 de juny de 2009]

Tu diràs...

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: